QUIET, den Màrius Serra.
Una obra emotiva que tracta de la historia del propi autor, Márius Serra el qual ens explica l'experiéncia com a pare d'un nen amb pluridiscapacitat. Ens conta diversos moments i anècdotes que va viure amb el seu fill i la resta de la seva família durant set anys. Cal destacar el fet que el seu fill te una encefalopatia greu que els metges mai van saber definir, per tant aquesta no es tracta d'una historia simple, ni agradable en molts moments, encara que l'autor ens transmet la seva vivència d'una forma molt entera i amb vitalitat.
Màrius, ens explica amb detall algunes de les situacions angoixants, però també d'altre banda divertides, que ha viscut amb el seu fill el Lluis, al que tots deien Llullu.
L'autor vol compondre un mirall que reflecteixi l'experiència que van viure amb el seu fill.
El text es sincer, senzill, proper i emotiu.
Cada capítol ens conta una experiència que no ens deixa indiferents, en els quals es pot apreciar l'amor i preocupació, la fragilitat i alhora la fortalesa d'una família bolcada en el seu fill i la seva lluita constant per que prevalguin la dignitat i els drets d'en Llull.
Amb aquest llibre l'autor vol demostrar a la gent que el fet de que una persona pugui néixer amb una malaltia cerebral tan greu com es el cas de Llullu, no l'impedeix pas el fet de tenir una vida com els demès i en Màrius Serra ens mostra aquesta vitalitat i aquesta forma d'enfrontar la vida i de veure la vida dels altres independentment del seu estat físic o psíquic.
L'autor, transmet la seva desesperació envers les situacions que se li presenten, també els sentiments d'impotencia, rabia, i desconsol que produeix veure com el seu fill no podra mai ser com la resta. De fet el somni del pare del Llull havia estat el fet veure al seu fill corrent com qualsevol nen i a la darrera part del llibre, amb el muntatge que varen fer, va aconseguir veure-ho.
Personalment la lectura d'aquest llibre m'ha fet reflexionar sobre aspectes tant importants com son la igualtat, la comprensió, les ganes, el esforç que hi posen les famílies que es troben en situacions com aquesta, i a l'hora com la societat tristament encara no facilita a aquestes persones i a les seves families les ajudes necesseries de les que haurien de disposar a nivell d'incluisó, de normalització, i d'integració. La societat hauria de valorar moltíssim mes a les persones amb discapacitats, tenirles mes en compte, incloure-les. Hem d'evitar el transmetre llastima cap a les persones amb discapacitat, i fer comentaris fora de lloc perquè moltes vegades es pensa que si una persona no pot parlar, ni mirar no ens entendrà, ni ens escoltara i aixó es un error.
El text es sincer, senzill, proper i emotiu.
Cada capítol ens conta una experiència que no ens deixa indiferents, en els quals es pot apreciar l'amor i preocupació, la fragilitat i alhora la fortalesa d'una família bolcada en el seu fill i la seva lluita constant per que prevalguin la dignitat i els drets d'en Llull.
Amb aquest llibre l'autor vol demostrar a la gent que el fet de que una persona pugui néixer amb una malaltia cerebral tan greu com es el cas de Llullu, no l'impedeix pas el fet de tenir una vida com els demès i en Màrius Serra ens mostra aquesta vitalitat i aquesta forma d'enfrontar la vida i de veure la vida dels altres independentment del seu estat físic o psíquic.
L'autor, transmet la seva desesperació envers les situacions que se li presenten, també els sentiments d'impotencia, rabia, i desconsol que produeix veure com el seu fill no podra mai ser com la resta. De fet el somni del pare del Llull havia estat el fet veure al seu fill corrent com qualsevol nen i a la darrera part del llibre, amb el muntatge que varen fer, va aconseguir veure-ho.
Personalment la lectura d'aquest llibre m'ha fet reflexionar sobre aspectes tant importants com son la igualtat, la comprensió, les ganes, el esforç que hi posen les famílies que es troben en situacions com aquesta, i a l'hora com la societat tristament encara no facilita a aquestes persones i a les seves families les ajudes necesseries de les que haurien de disposar a nivell d'incluisó, de normalització, i d'integració. La societat hauria de valorar moltíssim mes a les persones amb discapacitats, tenirles mes en compte, incloure-les. Hem d'evitar el transmetre llastima cap a les persones amb discapacitat, i fer comentaris fora de lloc perquè moltes vegades es pensa que si una persona no pot parlar, ni mirar no ens entendrà, ni ens escoltara i aixó es un error.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada